VIDES EN VINYETES

Stevenson, le pirate interieur (així mateix, en francès, perquè aquí no s'ha editat encara) és una biografia en còmic d'impecable factura sobre l'autor de El diamant del Rajà i tantes altres obres immortals. 

A Samoa, tot just acaba de fer 44 anys, i mentre

escriu a la seva mansió, una fiblada al pit l'hi anuncia el final. Tanmateix, el batec del cor adopta un to in-crescendo, com el tac-tac d'una cama de fusta que acaba esdevenint el fantasma del que podria ser el seu bucaner més emblemàtic, el Long John Silver de "L'Illa del Tresor". En el moment culminant serà aquest "pirata interior" qui proporcioni al novel·lista el cop de gracia.

A partir de llavors i en la situació que s'estableix  hi surt la seva vida, els seus somnis, els seus personatges. Episodis rebroten de nou com la seva infància, fascinat per un personatge que va escandalitzar Edimburg un segle abans: el síndic William Brodie, respectable ciutadà de dia i llibertí, jugador i lladre a les nits, que seria la gènesi del seu Dr Jeckill; la seva adolescència que per complaure el pare continuà la tradició familiar estudiant enginyeria mentre a les nits escrivia i començava una vida bohèmia; la rebel·lió inevitable contra el pare i els valors que representa; els seus nombrosos viatges cercant el seu benestar físic i moral...

El tàndem, René Follet (dibuix) i Rudolph (guió), fan el seu debut sota la inspiració del famós novel·lista i fan diana. Altres escriptors de tall clàssic, però, han tingut diferent sort.

Va per la segona edició. Tal com diu el títol, relata les ultimes jornades abans del seu suïcidi a Petropolis (Brasil), deprimit per com pintaven les coses pel que fa al futur del món en plena expansió del nazisme. Com a gran admirador de l'escriptor austríac tenia ganes d'aquest àlbum de Seksik-Sorel, però personalment l'he trobat ensopidot i penso que sí no ets un gran seguidor de Zweig costa d'entrar-hi. (Norma Editorial)

Molt més entretinguda és aquesta novel·la gràfica de la italiana Tiziana Lo Porto, sobre la muller i musa de Francis Scott Fitzgerald, i que en realitat fa un retrat de la parella més romàntica i auto-destructiva de la història de la literatura. Des de la seva infància a Alabama amb la seva trobada amb Scott, passant pel matrimoni i una lluna de mel escandalosa a New York, els seus viatges a Europa i Africa fins arribar a la malaltia i hospitalització per esquizofrènia i la seva tràgica mort. També hi surten Hemingway, Dos Passos i Dorothy Parker. (451 Editores)

El gran Robert Crumb, un dels més irreverents dels autors underground dels 70, s'atreveix amb una biografia de Frank Kafka. El guió és de David Zane Mairowitz i el resultat és una barreja de llibre il·lustrat i còmic. Apareix tot: les fòbies, la hipocondria, els sentiment de culpa...., així com una crítica a la banalització turística actual de l'autor txec en la seva Praga natal. (Edicions La Cupula)

Una biografia de Mark Twain a partir de al seva mort  promet de tot menys una biografia convencional. A la dreta Twain s'enfronta amb Einstein com si fossin dos  superherois. No s'ha publicat al nostre país i no en tinc ni idea de com ha sortit la cosa, però... a què s'agrairia la seva edició per aquí?

DIVERTITS I DESINHIBITS

Veure'ls en una faceta provocadora o desvergonyida els humanitza i ens els fa més propers. Una de clàssics com mai els has vist.

Que Mark Twain era de la broma, d'això no hi ha cap dubte. A la foto, juntament amb la seva filla surt disfressat de Leandre, el jove de la mitologia grega que es va ofegar al mar quan anava a trobar-se amb la seva estimada, la sacerdotessa Hero. Una coartada massa culta pel que de veres sembla: una versió poca-solta de l'avia de la caputxeta amb una bossa d'aigua calenta com a penjoll.

Resulta més sorprenent veure F. Scott Fitzgerald transvestit en una gran dama degut a la seva tortuosa existència, però ja sabem que la vida és una camí agredolç amb moments per a tot. En el cas que ens ocupa es va dedicar a promocionar el Princeton Triangle Club, un club destinat a fer funcions de teatre a la universidad de Princenton. Sembla ser que la revista Times el va qualificar com a "la noia més bonica de la companyia".

Temps era temps en que en lloc dels futbolistes d'elit -no diré noms- fent publicitat de calçotets, un famós de fa més de cent anys a més d'intel·lectual, els va precedir pel que fa a fotografiar-se amb poca roba. Aquest era el cas de Jack London, que gràcies a la seva afició pels esports podia lluir una bona figura. Aquestes fotos de l'any 1905 descobertes recentment mostren que va fer de model per a un estudi fotogràfic.

Aromes de l'Orient: l'escriptor i aventurer francès Pierre Loti era un autèntic fanàtic de tot allò que resultés exòtic i llunyà, i no dubtava gens a l'hora de vestir-se i adoptar els costums locals quan trepitjava algun d'aquests països. Contràriament, la segona fotografia entra ja en l'univers molt més frívol de la disfressa: la londinenca  Virginia Wolf vestida d'abissini en una festa segurament a Bloomsbury. És la primera de l'esquerra, i, ¿a què tothom és pregunta que fa aquell sant Pau desentonant amb un look tan british? 

La francesa Colette amb tot el glamour d'una diva de cinema mut. Se sap que l'autora de Chéri es va dedicar al music-hall després de separar-se del seu primer marit i abans de ser escriptora. Com Jack London, Yukio Mishima també rendia culte al cos mantenint-se en forma, mentre protestava que els intel·lectuals donessin tanta importància a la ment i tan poca al físic. El controvertit autor japonès va tenir un dels suïcidis més sonats fent-se l'harakiri als 45 anys.

Oscar Wilde de grec i Robert Louis Stevenson de nena. Del primer poca cosa se sap tret que la imatge va ser presa durant un viatge al bressol de la civilització occidental, on sembla ser que l'autor irlandès volia mostrar simpatia per les costums locals. De la segona només constatar la maníaca costum antigament dels pares que els encantava retratar als menuts de sexe masculí amb vestidets de nena. Ai, quina gràcia!

Ray Bradbury demostra que es pot ser tot un gentleman fins i tot sense roba. A la segona foto no és l'autor qui es despulla sinó elles. Quan encara no existien les xarxes socials, on la gent s'escandalitza amb "bromes" a l'estil del motorista Jorge Lorenzo, Henry Miller deuria d'enfurismar de mala manera a les feministes en uns anys (els 70) en que estaven molt bel·ligerants.

ROCK & CLÀSSICS: DECIBELS A LA LITERATURA

En el seu àlbum Liberation de l'any 1993, la banda irlandesa The Divine Comedy va incloure la cançó Bernice Bobs her Hair ("La Bernice es talla els cabells", segon conte en el volum Somnis d'hivern) . No és l'únic relat de Francis Scott Fitzgerald que hagi inspirat una cançó. El novaiorquès resident a París Elliot Murphy ja ho havia fet vint anys abans amb Like a Greath Gatsby dins del seu primer àlbum Aquashow.

https://www.youtube.com/watch?v=Zgf9w_hYEuo

Scott Fitzgerald no és un cas particular, ni molt menys. Sembla ser que als músics els encanta escriure cançons sobre els llibres que senten devoció. Això és especialment cert en els grans noms del rock. Si fem un rànquing dels autors, potser el novel·lista més versionat hagi estat George Orwell, que amb el seu 1984, com a mínim deu compositors han creat peces inspirant-se en aquest relat polític-futurista, entre d'altres: Marilyn Manson, Coldplay, The Clash i David Bowie, que en el disc Diamond Dogs inclou un tema amb el mateix títol de la novel·la. També Tolkien ha estat un dels referents amb més cançons gràcies a Led Zeppelin. La banda de rock dur insereix moltes referències de l'autor de El senyor del anells en els seus temes.

En un àlbum del 2000, els Iron Maiden van inspirar-se en Un món feliç (1932), una distopia on la droga anomenada soma és de consum obligatori.

En aquest cas  The Invisible Man de Queen té poca cosa a veure amb l'obra de H.G. Wells llevat del títol. La peça del 1988 és un joc a l'estil d'una endevinalla on els noms dels quatre integrants del grup estan camuflats rera la cançó.

 La gran novel·la ambientada a l'Edat Mitjana Narcis i Goldmund de l'alemany Hermann Hesse, va ser la base d'una cançó, Journey from Mariabronn, una de les que més sonava en els concerts de la banda nord-americana Kansas.

Don't Stand So Close To Me l'èxit del grup Police de 1986, parla de l'enamorament d'una adolescent pel seu professor,i fa una referencia directa a la novel·la de Nabokov amb la frase "Just like the old man in that book by Nabokov... " 

El títol de l'àlbum ja ho diu tot: un homenatge en tota regla al rei de les tenebres. L'àlbum de 1976, fou el primer  de la banda capitanejada per Alan Parsons i Eric Woolfson. Curiosament, el darrer disc dels anglesos van dedicar-lo a Gaudí (1987).

MARX TWAIN

Sense cap intenció de infravalorar el talent del còmic de bigoti pintat i d'enorme cigar, responsable de moltes de les dites més brillants de la història, algunes de les frases de Mark Twain han estat atribuïdes a Groucho Marx. Per exemple aquesta :

“It is better to keep your mouth closed and let people think you are a fool than to open it and remove all doubt.”

És millor mantenir la boca tancada i semblar estupid que obrir-la i dissipar-ne tots els dubtes.

Si comparem l'enorme enginy i hilaritat de les frases d'ambdós, és lògic que sovint  se n'hagi confós l'autoria. Tot i així els dos genis diferien en el concepte del que representava per cadascun el mot humor. Per a Mark Twain tenia un sentit poc festiu: "l'humor és tragèdia més el pas del temps." Altrament, per a  Groucho Marx "l'humor és la lògica i la raó que s'han tornat bojos." 

" La raça humana té un arma realment eficaç: el riure."

El riure era l'arma que Twain va fer servir durant 30 anys com a autor estrella pels escenaris de finals del segle XIX als Estats Units. Era conscient que havia de fer la vida més suportable a tots aquells que l'escoltaven, fos en un saló de Newport o en un bordell de Nevada. Era igual que el públic estigués sobri o borratxo, s'engalanés amb barrets de copa o fes pudor d'aiguardent. Cap altre escriptor de la seva generació havia viscut tanta tragèdia en una nació emergent i estava familiaritzat amb les escenes comunes de depravació i misèria. Quan era un nen a la frontera de Missouri pels volts de 1830 va assistir a la flagel·lació i al linxament dels esclaus fugitius; durant la febre d'or californiana va romandre en companyia de menors assassins i prostitutes miserables. Un cop va obtenir el reconeixement públic, va sopar en els fastuosos banquets que celebraven els estafadors financers i els polítics corruptes. Twain es va escudar en la comèdia fent servir la sàtira, la paròdia, el sarcasme, la burla i l'enginy per tal de denunciar els excessos i enfortir la pròpia estima. 

"Els humoristes són una mercaderia molt més rara i més valuosa que tot l'or i les pedres precioses del món"

Groucho provenia del burlesque i el vodevil, en el qual es va iniciar des de ben jove juntament amb els seus germans Chico, Harpo, Gummo i Zeppo, tots ells  engrescats per la seva mare, una jueva-alemanya que, juntament amb el seu marit, varen emigrar al Estats Units. Van recórrer tots els cabarets i escenaris de Nord-americà abans d’actuar en la seva primera pel·lícula a l’any 1920. Van haver d’esperar a l’irrupció del cine sonor perquè l’humor dels germans Marx, en especial de Groucho, fos conegut i admirat a tot el món. Un humor esbojarrat, incisiu i desvergonyit, sovint cínic i amb una  mirada crítica constant sobre la hipocresia i els convencionalismes socials.  

HENRY I HEINDRICK: AMOR I UTOPIA

Heindrick Christian Andersen (1872-1940) va ser un escultor noruec que ha passat a la història principalment per la seva peculiar relació amb Henry James, que no pas per la seva poc reconeguda obra artística de caire grandiloqüent, bona part de la qual es pot admirar a Roma en un museu que porta el seu propi nom (Via Pasquale S. Mancini, 18).

Escriptor i escultor es van conèixer el 1899 i encara

que James era gairebé 30 anys més gran, tots dos van desenvolupar una estreta relació que duraria fins a la mort del novel·lista a l'any 1916. La realitat és que els biògrafs de James afirmen que tan sols s'havien vist en poques ocasions, però es va establir entre ells un abundant intercanvi de cartes que evidenciava un estret i amorós vincle.  A les cartes, el novel·lista apàtrida, que veia a Andersen com una reencarnació del protagonista de la seva primera novel·la Roderick Hudson, s'expressava de la següent manera:

Et posseeixo, estimat xicot, en el meu més profund amor i confio que tu sents el mateix en cada batec de la teva ànima.... Poso, estimat xicot, el meu braç al voltant teu, i sento la pulsació del nostre excel·lent futur i del teu admirable talent.... El teu pobre, desemparat i llunyà, però completament devot H.J., que sembla gairebé condemnat a no estar mai amb tu...

Tot i aquest torrencial d'afecte de naturalesa inequívoca, James va censurar l'escultor quan aquest va voler formar part de la "Ciutat vital" un projecte de l'aventurer i poeta futurista italià Guido Keller, el qual pretenia crear una ciutat utòpica situada en una illa perduda del mar Egeu. En aquesta ciutat ideal no s'establiria cap norma ni llei, i només els artistes i els aventurers estarien autoritzats a habitar-la. El conservador James ho considerava una ximpleria i aquest motiu va crear una forta controvèrsia entre tots dos. Un accident de cotxe va segar la vida de Guido Keller a l'any 1929, aturant definitivament aquesta idea de colònia artística.

Una illa a l'Egeu, els feliços anys 20, una casa-colònia, uns habitants elitistes i de caire intel·lectual... La utopia de Guido Keller i Heindrick C. Andersen fa inevitable pensar en l'enigmàtica illa imaginada per Adolfo Bioy Casares a "La invención de Morel" (1940). A la imatge, el film del 1974. 

SAKI, JOANN SFAR I LES BESTIOLES QUE PARLEN

En una de les històries de Saki, apareix el felí "Tobermory"que com ja saben aquells que hagin llegit aquesta deliciósa faula a "La treva i altres contes bestials", després d'un experiment adquireix el do de la parla. Allunyat dels convencionalismes humans, la bestiola les deixarà anar posant al descobert l'hipocrit comportament de la burgesia anglesa de principis del segle XX. Tractant-se d'un gat literari, a Tobermory qualsevol pot imaginar-se'l com li vingui de gust, cosa que no passa en el món de les històries il·lustrades.

Tenim l'exemple del raquitisme del gat esfinx que Joann Sfar dissenya per a "El gato del rabíno" (Norma Editorial). Algèria a principis del segle XX, un rabí viu amb la seva filla, el seu gat i el seu lloro. En el precís moment en que el mixo es cruspeix l'escandalós ocell, el qui aleshores no callarà serà ell. Però com és un gat (i no pas un lloro) i ja sabem com aquests les gasten, la mascota deixarà anar veritats i sentencies d'allò més sucoses vers uns humans que són presoners tant dels seus principis com de les seves misèries.

-Zlabya, filla meva hi ha hagut un miracle: el gat parla!- Oh! Pare, és meravellós!- Sí, però també és una gran desgràcia.- Què?- Només fa que dir ximpleries.

I dels gats passem als gossos. El mateix autor Joann Sfar, del qual també coneixem la seva notable vessant com a director  de cinema (“Gainsbourg, vida de un heroe”, "Le chat du rabbin" ) mostra el seu millor talent (que és molt gran) quan es posa a fer guions de còmic, mentre deixa que altres li facin la part gràfica. Del seu repertori em quedo amb SOCRATES, EL SEMI-PERRO (Ed. SinSentido), amb estilitzats dibuixos de Cristophe Blain, sobre un quisso que li toca viure a l'antiga Grècia. Filosof i xerraire, aquest semi-gos viu aventures amb els “famosos” de l'època: Heracles, Ulisses, Edip.... El seu morro punxegut i la seva mirada llànguida observant fins a quin punt pot arribar l'estupidesa humana és impagable.

R.L.STEVENSON : TRAVESSIA AMB BURRA

De R.L. Stevenson coneixem la seva vessant viatgera i una frase d'ell que molts apassionats de les caminades hem acabat descobrint com n'és de certa: 

I travel not to go anywhere, but to go. I travel for travel's sake. The great affair is to move. No viatjo per anar enlloc sinó per anar. Pel fet de viatjar. L'assumpte és moure's. 

Una de les seves primeres travessies la va realitzar durant el setembre de 1878, en un espai geogràfic proper ja que parlem de la veïna França i més exactament a Les Cevenes. L'escocès, fugint d'un clima que minvava la seva salut, va travessar aquesta regió durant dotze dies acompanyat de la Modestine, una burra amb la qual va fer una distancia de 220 km. De l'experiencia en va sortir Viatge a peu i amb un ase a les Cevenes on hi relata un munt d'aventures fins a la seva arribada a Saint Jean du Gard, l'etapa final. Un any després el llibre ja era present a les principals llibreries londinenques.

La ruta que va fer R.L. Stevenson continua vigent actualment gràcies al GR70 que comença en una ciutat fascinant, Le Puy-en-Velay, origen també del camí francès de Compostela. L'èxit de la iniciativa ha fet que aquest any 2014, l'associació "Sur le Chemin de R.L.Stevenson" hagi complert 20 anys i ho celebri amb diferents activitats que culminaran aquest mes de Novembre.

Als amants del senderisme se'ns fa la boca aigua amb la Ruta Stevenson

Podeu clicar la pàgina web :

http://chemin-stevenson.org/en/