dissabte, 6 de desembre de 2014

ROCK & CLÀSSICS: DECIBELS A LA LITERATURA


En el seu àlbum Liberation de l'any 1993, la banda irlandesa The Divine Comedy va incloure la cançó Bernice Bobs her Hair ("La Bernice es talla els cabells", segon conte en el volum Somnis d'hivernNo és l'únic relat de Francis Scott Fitzgerald que hagi inspirat una cançó. El novaiorquès resident a París Elliot Murphy ja ho havia fet vint anys abans amb Like a Greath Gatsby dins del seu primer àlbum Aquashow.


Scott Fitzgerald no és un cas particular, ni molt menys. Sembla ser que als músics els encanta escriure cançons sobre els llibres que senten devoció. Això és especialment cert en els grans noms del rock. Si fem un rànquing dels autors, potser el novel·lista més versionat hagi estat George Orwell, que amb el seu 1984, com a mínim deu compositors han creat peces inspirant-se en aquest relat polític-futurista, entre d'altres: Marilyn Manson, Coldplay, The Clash i David Bowie, que en el disc Diamond Dogs inclou un tema amb el mateix títol de la novel·la. També Tolkien ha estat un dels referents amb més cançons gràcies a Led Zeppelin. La banda de rock dur insereix moltes referències de l'autor de El senyor del anells en els seus temes.


En un àlbum del 2000, els Iron Maiden van inspirar-se en Un món feliç (1932), una distopia on la droga anomenada soma és de consum obligatori.
En aquest cas  The Invisible Man de Queen té poca cosa a veure amb l'obra de H.G. Wells llevat del títol. La peça del 1988 és un joc a l'estil d'una endevinalla on els noms dels quatre integrants del grup estan camuflats rera la cançó.


 La gran novel·la ambientada a l'Edat Mitjana Narcis i Goldmund de l'alemany Hermann Hesse, va ser la base d'una cançó, Journey from Mariabronn, una de les que més sonava en els concerts de la banda nord-americana Kansas.

Don't Stand So Close To Me l'èxit del grup Police de 1986, parla de l'enamorament d'una adolescent pel seu professor,i fa una referencia directa a la novel·la de Nabokov amb la frase "Just like the old man in that book by Nabokov... " 

El títol de l'àlbum ja ho diu tot: un homenatge en tota regla al rei de les tenebres. L'àlbum de 1976, fou el primer  de la banda capitanejada per Alan Parsons i Eric Woolfson. Curiosament, el darrer disc dels anglesos van dedicar-lo a Gaudí (1987).

divendres, 28 de novembre de 2014

MARX TWAIN


Sense cap intenció de infravalorar el talent del còmic de bigoti pintat i d'enorme cigar, responsable de moltes de les dites més brillants de la història, algunes de les frases de Mark Twain han estat atribuïdes a Groucho Marx. Per exemple aquesta :

“It is better to keep your mouth closed and let people think you are a fool than to open it and remove all doubt.”
És millor mantenir la boca tancada i semblar estupid que obrir-la i dissipar-ne tots els dubtes.

Si comparem l'enorme enginy i hilaritat de les frases d'ambdós, és lògic que sovint  se n'hagi confós l'autoria. Tot i així els dos genis diferien en el concepte del que representava per cadascun el mot humor. Per a Mark Twain tenia un sentit poc festiu: "l'humor és tragèdia més el pas del temps." Altrament, per a  Groucho Marx "l'humor és la lògica i la raó que s'han tornat bojos." 

" La raça humana té un arma realment eficaç: el riure."

El riure era l'arma que Twain va fer servir durant 30 anys com a autor estrella pels escenaris de finals del segle XIX als Estats Units. Era conscient que havia de fer la vida més suportable a tots aquells que l'escoltaven, fos en un saló de Newport o en un bordell de Nevada. Era igual que el públic estigués sobri o borratxo, s'engalanés amb barrets de copa o fes pudor d'aiguardent. Cap altre escriptor de la seva generació havia viscut tanta tragèdia en una nació emergent i estava familiaritzat amb les escenes comunes de depravació i misèria. Quan era un nen a la frontera de Missouri pels volts de 1830 va assistir a la flagel·lació i al linxament dels esclaus fugitius; durant la febre d'or californiana va romandre en companyia de menors assassins i prostitutes miserables. Un cop va obtenir el reconeixement públic, va sopar en els fastuosos banquets que celebraven els estafadors financers i els polítics corruptes. Twain es va escudar en la comèdia fent servir la sàtira, la paròdia, el sarcasme, la burla i l'enginy per tal de denunciar els excessos i enfortir la pròpia estima. 
"Els humoristes són una mercaderia molt més rara i més valuosa que tot l'or i les pedres precioses del món"

Groucho provenia del burlesque i el vodevil, en el qual es va iniciar des de ben jove juntament amb els seus germans Chico, Harpo, Gummo i Zeppo, tots ells  engrescats per la seva mare, una jueva-alemanya que, juntament amb el seu marit, varen emigrar al Estats Units. Van recórrer tots els cabarets i escenaris de Nord-americà abans d’actuar en la seva primera pel·lícula a l’any 1920. Van haver d’esperar a l’irrupció del cine sonor perquè l’humor dels germans Marx, en especial de Groucho, fos conegut i admirat a tot el món. Un humor esbojarrat, incisiu i desvergonyit, sovint cínic i amb una  mirada crítica constant sobre la hipocresia i els convencionalismes socials.  

dimarts, 25 de novembre de 2014

HENRY I HEINDRICK: AMOR I UTOPIA


Heindrick Christian Andersen (1872-1940) va ser un escultor noruec que ha passat a la història principalment per la seva peculiar relació amb Henry James, que no pas per la seva poc reconeguda obra artística de caire grandiloqüent, bona part de la qual es pot admirar a Roma en un museu que porta el seu propi nom (Via Pasquale S. Mancini, 18).

Escriptor i escultor es van conèixer el 1899 i encara
que James era gairebé 30 anys més gran, tots dos van desenvolupar una estreta relació que duraria fins a la mort del novel·lista a l'any 1916. La realitat és que els biògrafs de James afirmen que tan sols s'havien vist en poques ocasions, però es va establir entre ells un abundant intercanvi de cartes que evidenciava un estret i amorós vincle.  A les cartes, el novel·lista apàtrida, que veia a Andersen com una reencarnació del protagonista de la seva primera novel·la Roderick Hudson, s'expressava de la següent manera:

Et posseeixo, estimat xicot, en el meu més profund amor i confio que tu sents el mateix en cada batec de la teva ànima.... Poso, estimat xicot, el meu braç al voltant teu, i sento la pulsació del nostre excel·lent futur i del teu admirable talent.... El teu pobre, desemparat i llunyà, però completament devot H.J., que sembla gairebé condemnat a no estar mai amb tu...


Tot i aquest torrencial d'afecte de naturalesa inequívoca, James va censurar l'escultor quan aquest va voler formar part de la "Ciutat vital" un projecte de l'aventurer i poeta futurista italià Guido Keller, el qual pretenia crear una ciutat utòpica situada en una illa perduda del mar Egeu. En aquesta ciutat ideal no s'establiria cap norma ni llei, i només els artistes i els aventurers estarien autoritzats a habitar-la. El conservador James ho considerava una ximpleria i aquest motiu va crear una forta controvèrsia entre tots dos. Un accident de cotxe va segar la vida de Guido Keller a l'any 1929, aturant definitivament aquesta idea de colònia artística.
Una illa a l'Egeu, els feliços anys 20, una casa-colònia, uns habitants elitistes i de caire intel·lectual... La utopia de Guido Keller i Heindrick C. Andersen fa inevitable pensar en l'enigmàtica illa imaginada per Adolfo Bioy Casares a "La invención de Morel" (1940). A la imatge, el film del 1974. 


dimarts, 18 de novembre de 2014

SAKI, JOANN SFAR I LES BESTIOLES QUE PARLEN



En una de les històries de Saki, apareix el felí "Tobermory"que com ja saben aquells que hagin llegit aquesta deliciósa faula a "La treva i altres contes bestials", després d'un experiment adquireix el do de la parla. Allunyat dels convencionalismes humans, la bestiola les deixarà anar posant al descobert l'hipocrit comportament de la burgesia anglesa de principis del segle XX. Tractant-se d'un gat literari, a Tobermory qualsevol pot imaginar-se'l com li vingui de gust, cosa que no passa en el món de les històries il·lustrades.



Tenim l'exemple del raquitisme del gat esfinx que Joann Sfar dissenya per a "El gato del rabíno" (Norma Editorial). Algèria a principis del segle XX, un rabí viu amb la seva filla, el seu gat i el seu lloro. En el precís moment en que el mixo es cruspeix l'escandalós ocell, el qui aleshores no callarà serà ell. Però com és un gat (i no pas un lloro) i ja sabem com aquests les gasten, la mascota deixarà anar veritats i sentencies d'allò més sucoses vers uns humans que són presoners tant dels seus principis com de les seves misèries.


-Zlabya, filla meva hi ha hagut un miracle: el gat parla!- Oh! Pare, és meravellós!- Sí, però també és una gran desgràcia.- Què?- Només fa que dir ximpleries.


I dels gats passem als gossos. El mateix autor Joann Sfar, del qual també coneixem la seva notable vessant com a director  de cinema (“Gainsbourg, vida de un heroe”, "Le chat du rabbin" ) mostra el seu millor talent (que és molt gran) quan es posa a fer guions de còmic, mentre deixa que altres li facin la part gràfica. Del seu repertori em quedo amb SOCRATES, EL SEMI-PERRO (Ed. SinSentido), amb estilitzats dibuixos de Cristophe Blain, sobre un quisso que li toca viure a l'antiga Grècia. Filosof i xerraire, aquest semi-gos viu aventures amb els “famosos” de l'època: Heracles, Ulisses, Edip.... El seu morro punxegut i la seva mirada llànguida observant fins a quin punt pot arribar l'estupidesa humana és impagable.










dijous, 6 de novembre de 2014

R.L.STEVENSON : TRAVESSIA AMB BURRA


De R.L. Stevenson coneixem la seva vessant viatgera i una frase d'ell que molts apassionats de les caminades hem acabat descobrint com n'és de certa: 

I travel not to go anywhere, but to go. I travel for travel's sake. The great affair is to move. No viatjo per anar enlloc sinó per anar. Pel fet de viatjar. L'assumpte és moure's. 


Una de les seves primeres travessies la va realitzar durant el setembre de 1878, en un espai geogràfic proper ja que parlem de la veïna França i més exactament a Les Cevenes. L'escocès, fugint d'un clima que minvava la seva salut, va travessar aquesta regió durant dotze dies acompanyat de la Modestine, una burra amb la qual va fer una distancia de 220 km. De l'experiencia en va sortir Viatge a peu i amb un ase a les Cevenes on hi relata un munt d'aventures fins a la seva arribada a Saint Jean du Gard, l'etapa final. Un any després el llibre ja era present a les principals llibreries londinenques.

La ruta que va fer R.L. Stevenson continua vigent actualment gràcies al GR70 que comença en una ciutat fascinant, Le Puy-en-Velay, origen també del camí francès de Compostela. L'èxit de la iniciativa ha fet que aquest any 2014, l'associació "Sur le Chemin de R.L.Stevenson" hagi complert 20 anys i ho celebri amb diferents activitats que culminaran aquest mes de Novembre.

Als amants del senderisme se'ns fa la boca aigua amb la Ruta Stevenson
Podeu clicar la pàgina web :



dilluns, 27 d’octubre de 2014

ELS ALTRES STEVENSON


La vida nòmada de R.L. Stevenson va dur-lo fins a la Polinèsia, on hi va trobar el paradís somniat i, segons les seves paraules, el poble més amable del món. D'aquesta última etapa va sortir-ne En els mars del sud, on hi narra la seva pròpia aventura però també, amb un interès quasi etnogràfic, les sorprenents histories dels reis tahitians de la dinastia Pomaré. Altres artistes, sobretot escriptors i pintors, van seguir-li la petja.

Jack London (1876-1916)
L'estimat autor nord-americà s'embarcà l'any 1906 fins al sud del Pacífic amb la intenció de fer la volta al món. Seguint les passes dels seus ídols Melville i Stevenson va arribar fins a les illes Hawaii, i a continuació a Tahiti, Samoa i les illes Marqueses. Tot just desembarcar a Nuku Hiva, va entrar a la vall descrita per Melville a Typee, una novel·la que l'havia impressionat des de petit. Fou llavors quan va decidir que una vegada adult havia d'emprendre aquell viatge. Com que la brillant percepció del món havia penetrat en el meu petit cervell, aquesta visió que més tard m'havia de menar a molts països no va fer minvar la bellesa davant dels meus ulls.

Del viatge al Pacífic en van sortir South Sea Tales (1911) i The Turtles of Tasman (1916). London es va veure obligat a interrompre el seu llarg viatge quan va emmalaltir i va tenir que fer tractament a Austràlia. L'autor de "La crida del bosc" va morir als Estats Units a causa d'una sobredosi per la morfina que consumia per pal·liar el dolor.


Paul Gauguin (1848-1903) és potser el pintor més representatiu del simbolisme. Arriba a Tahiti el 1891 junt amb una jove nadiua de 14 ans i inicia l'etapa més productiva i important de la seva carrera.
PIERRE LOTI (1850–1923)
Julien Viaud, àlies Pierre Loti, va néixer el 1850 a Rochefort (França). Admès a l'Acadèmia Naval, els seus primers grans viatges li faran descobrir la conca del Mediterrani, Senegal, Estats Units i Amèrica del Sud. Desencantat de la societat industrial, la vida d'aquest escriptor bretó va ser una recerca constant del paradís perdut, un tros d'humanitat que la civilització no hagués malmès encara. Aquesta recerca el va dur a l'any 1872 fins a Tahití, on el seu germà cirurgià de l'exercit hi vivia des de feia deu anys. Arran d'aquesta estada, va sortir la novel·la Le Mariage de Loti naixia el seu pseudònim com a escriptor, quan va adoptar el nom que li fou donat per la reina Pomaré de Tahiti.


Loti és sobretot conegut pels seus llibres de viatges. Així mateix, narrava històries evocadores, sovint en forma de diari personal, amb estil impressionista d'una gran senzillesa. El seu retrat de l'Orient, sensual, exòtic i alhora cruel, resta avui dia com la imatge d'un món desaparegut i fascinant.

Octave Morillot (1878-1931), arribà a la Polinèsia com a mariner i acabà establint-se com a terratinent i pintor. Poc reconegut, la seva obra no es pot considerar adscrita a cap moviment. Va morir d'inanició a causa del seu excessiu consum d'opi.
HERMAN MELVILLE (1819–1891)
El novaiorquès Herman Melville va passar per diferents feines abans d'esdevenir mariner. A partir del 1841, es va embarcar en un vaixell balener amb destinació al Pacífic. Durant quatre anys va viure al mar fins que va desertar junt amb un company de tripulació amb el qual va arribar fins a les Illes Marqueses. Va passar-hi un parell de setmanes entre els habitants d'una vall, i fruit d'aquesta experiència va treure el seu primer llibre Typee (1846). Va abandonar les Marqueses a bord d'un balener australià, però va desembarcar a Tahití després d'un motí. Un altre balener, el Leviatan, el conduirà fins a Hawaii, episodi que servirà de punt de partida per a la seva segona història Omoo (1847).

El món literari de l'autor de Moby Dick està fermament vinculat al mar, però l'escriptor va més enllà de la simplicitat narrativa i dóna a la seva obra un significat mític. Il·lustra els dilemes de l'ànima i el conflicte moral entre el bé i el mal.


A l'any 1930 Henry Matisse (1869-1954) arriba a Tahiti a bord d'un vaixell de vapor des de San Francisco. A la recerca de la llum, Matisse només va pintar un quadre a la Polinèsia, però va influenciar-lo totalment en la seva pintura posterior.


dilluns, 20 d’octubre de 2014

1601: MARK I LA REINA VERGE


"1601" o també "Una conversa al caliu del foc tal i com va passar a l'època dels Tudor" és un dels nombrosos relats curts que abunden a la bibliografia de Twain amb la particularitat que el va publicar d'estranquis, de forma anònima, i no en va reconèixer l'autoria fins a l'any 1906, quatre anys abans de la seva mort. El motiu no va ser altre que el seu contingut pujat de to i considerat pornogràfic. Abans de les decisions dels tribunals als Estats Units de legalitzar la publicació de "L'amant de Lady Chatterley" o "Fanny Hill" a la dècada de 1960, la peça de Twain estava considerada no imprimible, i continuava distribuint-se clandestinament en edicions limitades impreses en privat. Una vegada es va aixecar la prohibició, va sortir a les llibreries gràcies a  petites editorials. 



Twain va escriure'l com si formés part del famós diari de Samuel Pepys, un alt funcionari anglès que, segons aquest extracte apocrif, blasma contra la cort d'intel·lectuals amb els quals s'envoltava la reina Elisabeth I d'Anglaterra. Utilitzant el sarcasme, Twain no es talla un pel definint aquests com a "púrria literària", i fa aparèixer sense pudor a Ben Jonson, Francis Bacon i el mateix Shakespeare anomenant-lo "Shaxpur".

 Tot comença amb un pet estrepitós i pudent. L'autor de la proesa és el poeta i aventurer Walter Raleigh que admet no haver estat a l'alçada de les seves sovint descomunals ventositats. A partir de llavors el divertit relat entrellaça hàbilment l'escatologia i el sexe, un recurs habitual en les obres llibertines del passat, contràriament del que passa actualment on el "porno" de consum que arriba a les llistes de vendes és més propi d'un superficial anunci de perfum. Només cal llegir-se a Apollinaire, Sade o el "Teleny" d'Oscar Wilde per adonar-se'n de la diferencia entre l'abans i l'ara. Tanmateix, el contingut de "1601" és més aviat  de comèdia irreverent que pornogràfic, gènere on bàsicament es persegueix l'excitació sexual. El llenguatge refinat, com correspon al rang social de la concurrència, però alhora vulgar pel tema de la conversa, és un dels punts forts de la hilaritat que desprèn el relat (a l'estil dels gentlemen del "Canibalisme als vagons" on els personatges tracten amb una educació exquisida l'escabrós tema de l'antropofàgia).
Judy Dench, la reina Elizabeth I de "Shakespeare in Love" (1998)
...Shaxpur leyó un fragmento de su “Venus y Adonis” para la prodigiosa admiración de los presentes, mientras que yo, somnoliento y fatigado, la estimé insignificante zarandaja. Mas mi consternación fue máxima cuando el sanguinario bucanero volvió a expeler una flatulencia y volvió al tema de los pedos, con tan villano entusiasmo que en ese momento estaba seguro de que me asfixiaba otra vez. Dios maldiga tan pedorro rufián junto con toda su descendencia. Ojalá arda en el Infierno.... ("1601" de Mark Twain)

Aquí teniu el text sencer en una versió en castellà:
https://es.scribd.com/doc/237170386/1601-Mark-Twain



dilluns, 13 d’octubre de 2014

LA PEL·LICULA CATALANA DE HENRY JAMES

"Els papers d'Aspern" va ser una producció del cineasta Jordi Cadena ("Elisa K", "La por") de l'any 1991. Basada en l'obra homònima d'Henry James es relata la història d'un jove editor fascinat pel poeta Jeffrey Aspern, que un bon dia s'assabenta que una de les seves amants encara viu retirada en un palazzo venecià. 
Cartell original del film. 
Per raons de pressupost, la Venècia on transcorre la novel·la es converteix en l'illa de Menorca a la pel·lícula, això sí, respectant la mateixa època i ambientació de l'obra original. Hermann Bonnin, Silvia Munt i Amparo Soler Leal van ser els intèrprets principals. Malauradament, el llargmetratge va sofrir problemes de distribució estrenant-se al nostre país amb un retard de quatre anys des de la seva estrena a Paris a l'octubre de 1992. 
La idea de l'autor de "Daisy Miller" parteix d'un fet real esdevingut a principis de l'any 1887: un capità de vaixell nord-americà, apassionat pel poeta Shelley, descobrí en un dels seus viatges a Europa que en un casal de Florència, oblidada i anònima, vivia una anciana anomenada Claire Clairmont, la qual havia estat amant de Lord Byron; en saber això, i amb l'afany d'apoderar-se d'una correspondència entre Byron i Shelley que podia estar en mans de la vella, el mariner se les va enginyar per introduir-se a casa seva, cosa que aconseguí tot fent l'aleta a una neboda de la Clairmont, soltera i no gaire jove, que vivia amb ella i en tenia cura.
(Joan Sellent a la introducció de l'edició catalana)

Altres versions al cinema de la mateixa història. "The Lost Moment" de Martin Gabel data del 1947 amb escenaris venecians de cartó pedra. "The Aspern Papers" de Marianna Hellmund, la més recent del 2010, és l'adaptació més exòtica de totes i va ser rodada a Venezuela.

dimarts, 7 d’octubre de 2014

UN GRAPAT DE VAMPIRESSES I UN VAMPIR


Les femmes fatales o vampiresses són una constant en l’obra de F.S. Fitzgerald. Sabem que aquesta figura no està emparentada amb la vessant sobrenatural (parlem de vampiresses no de vampires), però podríem establir algunes similituds, sempre en el camp de la metàfora: uns éssers que claven les urpes a llurs víctimes generalment masculines per inocular-los el virus de l'addicció amorosa. Un cop se n’afarten d’aquests servils esclaus, els abandonen despietadament i se’n busquen d’altres. En resum: un translació femenina al molt més generalitzat mite sexual masculí del seductor desvergonyit afegint-hi una bona carrega de sensualitat. 

 En els contes i les novel·les de Fitzgerald van circular  tota classe de vampiresses, entre d'altres la sensual Daisy Buchanan de "El gran Gatsby", la venjativa Kay Thompkins del relat curt "Magnetism", la dominant Josephine Perry de "Basil & Josephine", la trencacors Judy Jones de “Winter Dreams” o fins i tot la ingènua  Bernice, que vol convertir-se sigui com sigui en una d'elles “Bernice Bobs her Hair” (aquests dos darrers relats recollits en el volum Somnis d’hivern).



Així mateix, l’escriptor de Minnessota, conegut sobretot com a cronista de la realitat, va conrear el gènere fantàstic en quatre relats curts: The Curious Case of Benjamin ButtonA Diamond as Big as the RitzOn trip abroad (en català publicat recentment per la col·lecció de literatura fantàstica l'Arcà de l'editorial Laertes: El viatge a l’estranger) i A Short Trip Home (també a l'Arcà dins del recull El llit sota la tomba amb el nom de "Breu retorn a la llar"). En aquesta darrera apareix de manera enginyosa la figura d’un vampir.

Publicat en el Saturday Evening Post a l'any 1927, el tema del conte va desagradar al setmanari però van considerar que el relat estava tan ben escrit que no van poder rebutjar-lo. La trama es desenvolupa abans del Nadal i el narrador és un home que està perduda i secretament enamorat de la jove Ellen, però es troba atemorit per la sobtada relació d'ella amb un sinistre desconegut. La fina línia sobrenatural de la història a mesura que es va desenvolupant, permet trobar-hi en els dos principals protagonistes coincidències amb la Lucy o el Van Helsing del "Dracula" de Bram Stoker, però l'ambigu final ens recorda a l'Henry James més obscur de "The Turn of the Screw". Un conte pervers i penetrant que parla de la possessió, que fa residir en la seva subtilesa el seu autèntic terror i que origina algun que altre calfred al lector, el qual hi pot percebre un conte de vampirs o també un conte de fantasmes... o, potser en el fons, cap de les dues coses.

Els seus ulls eren una mena de sarcasme contra tot el gènere humà: eren els ulls d'un animal mig adormit, passiu i davant d'una espècie diferent. Eren indefensos però brutals, desesperançats però confiats. Eren com incapaços d'originar cap activitat però infinitament capaços d'aprofitar, amb un simple gest, la feblesa d'un altre. ("Breu retorn a la llar")

dilluns, 29 de setembre de 2014

"EL CLUB DELS SUÏCIDES" : PRIMERA AVENTURA DEL PRÍNCEP FLORIZEL


Stevenson mostra el seu talent en el gènere del fulletó (molt popular a finals del segle XIX) en una aventura plena de suspens i amb situacions força rocambolesques. Recollides en el volum New Arabian Nights, “El club dels suïcides” és la novel·la que precedeix  El diamant del Rajài així com en aquesta també se'ns ofereix una narració dividida en tres contes: “La història del jove dels pastissos de crema”, “La història del metge i del bagul de Saratoga” i “L'aventura del cabriolé”.  

A la sinopsi es revelen elements clau d'aquesta emocionant novel·la d'intriga. Així doncs, queda l'avis per a aquells que voldrien llegir-se-la per primera vegada (publicació en català Edicions Tres i Quatre i en castellà Editorial Valdemar)

Sinopsi
El príncep Florizel de Bohèmia i el seu amic el coronel Geraldine passegen d'incògnit pels carrers de Londres cercant aventures. Tots aquells que coneguin "Les mil i una nits" no els costarà identificar-los com al califa Harun al-Raschid, i el seu fidel escuder, Giafar, el gran visir. El fred de la capital els obliga a cercar refugi en un bar de Leicester Square i allà és troben amb un jove que obsequia els clients amb pastissos de crema. La trobada amb aquest individu és el preludi d'una nit moguda, ja que gràcies a ell, el príncep i el seu amic descobreixen un club on s'hi juga un joc de cartes que aplega les emocions de la ruleta i del duel. En aquest local tan exclusiu es citen tots aquells cavallers que, farts de la vida, desitgen desaparèixer d'aquest món. Cada nit, una timba els reuneix, i aquell privilegiat que obtingui l'as de piques expirarà just abans de l'alba graciés a "l'ajut" d'aquell altre membre que hagi obtingut l'as de trèvol. Entre els socis, un tal M. Malthus, que hi assisteix sovint per cercar emocions que el facin sentir viu malgrat el risc de desafiar la mort. La carta sentenciosa arriba a les seves mans i a l'endemà els diaris anuncien que un trist accident ha provocat la seva mort quan va caure des d'una barana de Trafalgar Square. El príncep i el seu amic decideixen posar fi a aquesta empresa macabra i en una segona nit, Florizel es presenta sol. Per no despertar sospites, juga novament i aquesta vegada obté la carta fatídica. Gràcies a  l'ajut de l'estimable Geraldine, el qual ha posat al corrent a la policia secreta, es pot evitar un nou homicidi. Al final de l'episodi, el príncep aconsegueix dissoldre la societat i el president del club és deportat custodiat pel germà petit del coronel. Hi ha, però,un pressentiment per part de Florizel: el conflicte només és resoldrà amb un duel entre ell i el malvat president del Club dels suïcides.


Una de les darreres 
versions cinematogràfiques.
En el segon conte, "Story of the Physician and the Saratoga Trunk", l'acció transcorre a l'animat barri llatí de París on hi viu Silas Q. Scuddamore, un timid nord-americà obsedit amb la seva veïna, la seductora Zéphyrine, a la qual espia. Sense imaginar-s'ho, aquest voyeurisme el durà a trobar-se immers en una maquinació que acabarà amb la descoberta del cadàver d'un desconegut al seu llit. Un dels seus veïns, el doctor Noel, home de passat tèrbol i misteriós, trobarà una solució per ocultar i evitar el descobriment del difunt: un enorme bagul de Saratoga. Scuddamore aconsegueix traslladar en secret l'improvisat taüt fins a Londres fent-se passar com a membre de la cort del... princep Florizel —aquí és tornen a entrellaçar les històries—  i la trama finalitza amb la identificació del mort per part del sobirà: el germà petit del coronel Geraldine que ha estat assassinat pel president del club dels suïcides, el qual ha aconseguit escapar.

El tercer episodi s'anomena "The adventure of the Hansom Cab". L'acció transcorre novament a Londres i explica com el tinent retirat Brackenbury Rich és traslladat a una estranya festa en una mansió després de pujar en un cabriolé, els carruatges que feien de taxis de l'època. Enmig dels gentlemen  congregats que beuen i juguen a diferents jocs d'atzar, l'antic policia observa com un tal Mr Morris, l'amfitrió, passa revista als convidats i n’acomiada a la immensa majoria. També, en una furtiva incursió a les plantes superiors descobreix que es tracta d'una casa deshabitada, on només la planta baixa ha estat ocupada per a la recepció. Finalment, l'enigmàtic amfitrió deixa al descobert la seva identitat: no és altre que el coronel Geraldine, que selecciona uns pocs homes per a una particular missió. Els escollits es dirigeixen a un lloc isolat on finalment es desenvoluparà el duel previst entre Florizel i el president del club dels suïcides.


dimarts, 16 de setembre de 2014

SAKI + GOREY. DOS MESTRES DE L'HUMOR NEGRE




My mission in life is to make everybody as uneasy as possible. I think we should all be as uneasy as possible, because that's what the world is like.

Edwad Gorey (1925-2000) escriptor i artista nord-americà


Amb aquesta missió d'incomodar el personal amb els seus dibuixos, atès que, com certament diu, el món mateix ja ho és prou d'insegur, es manifestava aquest artista de mena excèntric i inquietant, que segons ell es vantava de que als cinc anys havia llegit "Dracula" i "Alícia al país de les meravelles" (l'amalgama  perfecta que fusiona la seva obra) i que passarà a la història per les seves il·lustracions, de les quals Tim Burton es considera absolutament deutor. I com hi ha món què és així: l'humor, el macabre i el malson poètic són el segell que conformen l'univers personal de cadascun d'ells.



Com era previsible, el dibuixant i alguns dels contes del mestre britànic del relat negre-humorístic varen tenir una fusió perfecta en aquest "The Unrest-cure & Other Stories". 


A la coberta, la il·lustració per a "Tobermory", un dels relats més coneguts de Saki, el qual també forma part del recull de "La treva i altres contes bestials".

"Sredni Vashtar" un dels contes inclosos a la sel·lecció






Gorey va participar en el disseny de vestuari i l'escenografia en una adaptació al teatre d'una de les seves obres més estimades.














dilluns, 1 de setembre de 2014

UNTRUE DETECTIVE



Alguns còmics francesos (bd) i italians (fumetti) han actualitzat els detectius de l'estrany que proliferaven a l'Anglaterra de principis del segle XX. Així mateix, Jason Brice i Dick Herisson no amaguen un homenatge al Carnaki de William Hope Hodgson o Aylmer Vance (el detectiu que apareix a la historia "Aylmer Vance i la vampir" en el volum "Dames en roig"), ambientant les seves històries als anys 20 del segle passat. Jason Bryce (Milan Jovanovic) és un dels darrers ha incorporar-se en aquest subgènere. De moment a França ha aparegut la seva primera aventura (sorprenent!) en tres volums, però, que sàpiga, no hi ha noticia de que cap editorial hagi comprat els drets per fer-ne la versió aquí. Dick Hérisson (Didier Savard) és un homenatge al mestre del pulp francòfon Jean Ray i més exactament al seu detectiu més popular: Harry Dickson. Tampoc editat per aquí, Le detective de l'etrange com apareix en el subtítol dels seus àlbums, és un magnífic exponent de la línia clara franco-belga i les seves histories rocambolesques i delicioses, transcorren la majoria en escenaris provençals (Arles, Avinyó, Nimes...) i del sud de França.






Dylan Dog (Tiziano Sclavi) i Martin Mystere (Giancarlo Alessandrini) són dues de les aportacions italianes, d'enorme popularitat al país de la bota. El primer d'ells rep el sobrenom de detective de l'incubo (detectiu del malson) i i el segon també se'l coneix com a detective de l'impossible. Ambdós han estat editats per la editorial valenciana Dolmen. De la creació de Sclavi, fins i tot se n'han fet pel·lícules bastant dolentes mentre que de Martin Mystere es va produir una sèrie de dibuixos animats d'abominable estètica manga. N'hi ha, però, una excepció, un guió del mateix Tiziano Sclavi per a la pel·lícula del 1994 "Dellamore Dellamorte", notable producció de  zombis interpretada per Rupert Everett realitzada pel sovint interessant director italià Michelle Soavi ("Aquarius"). Es podria interpretar com una altra aventura de Dylan Dog encara que en realitat no ho sigui.


Dylan Dog? No pas, sinó Francesco Dellamorte. Tanmateix, Rupert Everett  podria ser realment l'encarnació de l'heroi dels fumetti. 


Els origens: a les primeries del segle XX, l'ombra de Sherlock Holmes era encara molt allargassada i s'havia de renovar el gènere de les clàssiques històries de detectius fent aparèixer espectres, alienígenes i vampirs.