diumenge, 25 de gener de 2015

VIDES EN VINYETES


Stevenson, le pirate interieur (així mateix, en francès, perquè aquí no s'ha editat encara) és una biografia en còmic d'impecable factura sobre l'autor de El diamant del Rajà i tantes altres obres immortals. 
A Samoa, tot just acaba de fer 44 anys, i mentre
escriu a la seva mansió, una fiblada al pit l'hi anuncia el final. Tanmateix, el batec del cor adopta un to in-crescendo, com el tac-tac d'una cama de fusta que acaba esdevenint el fantasma del que podria ser el seu bucaner més emblemàtic, el Long John Silver de "L'Illa del Tresor". En el moment culminant serà aquest "pirata interior" qui proporcioni al novel·lista el cop de gracia.
A partir de llavors i en la situació que s'estableix  hi surt la seva vida, els seus somnis, els seus personatges. Episodis rebroten de nou com la seva infància, fascinat per un personatge que va escandalitzar Edimburg un segle abans: el síndic William Brodie, respectable ciutadà de dia i llibertí, jugador i lladre a les nits, que seria la gènesi del seu Dr Jeckill; la seva adolescència que per complaure el pare continuà la tradició familiar estudiant enginyeria mentre a les nits escrivia i començava una vida bohèmia; la rebel·lió inevitable contra el pare i els valors que representa; els seus nombrosos viatges cercant el seu benestar físic i moral...
El tàndem, René Follet (dibuix) i Rudolph (guió), fan el seu debut sota la inspiració del famós novel·lista i fan diana. Altres escriptors de tall clàssic, però, han tingut diferent sort.


Va per la segona edició. Tal com diu el títol, relata les ultimes jornades abans del seu suïcidi a Petropolis (Brasil), deprimit per com pintaven les coses pel que fa al futur del món en plena expansió del nazisme. Com a gran admirador de l'escriptor austríac tenia ganes d'aquest àlbum de Seksik-Sorel, però personalment l'he trobat ensopidot i penso que sí no ets un gran seguidor de Zweig costa d'entrar-hi. (Norma Editorial)

Molt més entretinguda és aquesta novel·la gràfica de la italiana Tiziana Lo Porto, sobre la muller i musa de Francis Scott Fitzgerald, i que en realitat fa un retrat de la parella més romàntica i auto-destructiva de la història de la literatura. Des de la seva infància a Alabama amb la seva trobada amb Scott, passant pel matrimoni i una lluna de mel escandalosa a New York, els seus viatges a Europa i Africa fins arribar a la malaltia i hospitalització per esquizofrènia i la seva tràgica mort. També hi surten Hemingway, Dos Passos i Dorothy Parker. (451 Editores)

El gran Robert Crumb, un dels més irreverents dels autors underground dels 70, s'atreveix amb una biografia de Frank Kafka. El guió és de David Zane Mairowitz i el resultat és una barreja de llibre il·lustrat i còmic. Apareix tot: les fòbies, la hipocondria, els sentiment de culpa...., així com una crítica a la banalització turística actual de l'autor txec en la seva Praga natal. (Edicions La Cupula)

Una biografia de Mark Twain a partir de al seva mort  promet de tot menys una biografia convencional. A la dreta Twain s'enfronta amb Einstein com si fossin dos  superherois. No s'ha publicat al nostre país i no en tinc ni idea de com ha sortit la cosa, però... a què s'agrairia la seva edició per aquí?

diumenge, 4 de gener de 2015

DIVERTITS I DESINHIBITS

Veure'ls en una faceta provocadora o desvergonyida els humanitza i ens els fa més propers. Una de clàssics com mai els has vist.

Que Mark Twain era de la broma, d'això no hi ha cap dubte. A la foto, juntament amb la seva filla surt disfressat de Leandre, el jove de la mitologia grega que es va ofegar al mar quan anava a trobar-se amb la seva estimada, la sacerdotessa Hero. Una coartada massa culta pel que de veres sembla: una versió poca-solta de l'avia de la caputxeta amb una bossa d'aigua calenta com a penjoll.

Resulta més sorprenent veure F. Scott Fitzgerald transvestit en una gran dama degut a la seva tortuosa existència, però ja sabem que la vida és una camí agredolç amb moments per a tot. En el cas que ens ocupa es va dedicar a promocionar el Princeton Triangle Club, un club destinat a fer funcions de teatre a la universidad de Princenton. Sembla ser que la revista Times el va qualificar com a "la noia més bonica de la companyia".

Temps era temps en que en lloc dels futbolistes d'elit -no diré noms- fent publicitat de calçotets, un famós de fa més de cent anys a més d'intel·lectual, els va precedir pel que fa a fotografiar-se amb poca roba. Aquest era el cas de Jack London, que gràcies a la seva afició pels esports podia lluir una bona figura. Aquestes fotos de l'any 1905 descobertes recentment mostren que va fer de model per a un estudi fotogràfic.
Aromes de l'Orient: l'escriptor i aventurer francès Pierre Loti era un autèntic fanàtic de tot allò que resultés exòtic i llunyà, i no dubtava gens a l'hora de vestir-se i adoptar els costums locals quan trepitjava algun d'aquests països. Contràriament, la segona fotografia entra ja en l'univers molt més frívol de la disfressa: la londinenca  Virginia Wolf vestida d'abissini en una festa segurament a Bloomsbury. És la primera de l'esquerra, i, ¿a què tothom és pregunta que fa aquell sant Pau desentonant amb un look tan british? 
La francesa Colette amb tot el glamour d'una diva de cinema mut. Se sap que l'autora de Chéri es va dedicar al music-hall després de separar-se del seu primer marit i abans de ser escriptora. Com Jack London, Yukio Mishima també rendia culte al cos mantenint-se en forma, mentre protestava que els intel·lectuals donessin tanta importància a la ment i tan poca al físic. El controvertit autor japonès va tenir un dels suïcidis més sonats fent-se l'harakiri als 45 anys.

Oscar Wilde de grec i Robert Louis Stevenson de nena. Del primer poca cosa se sap tret que la imatge va ser presa durant un viatge al bressol de la civilització occidental, on sembla ser que l'autor irlandès volia mostrar simpatia per les costums locals. De la segona només constatar la maníaca costum antigament dels pares que els encantava retratar als menuts de sexe masculí amb vestidets de nena. Ai, quina gràcia!
Ray Bradbury demostra que es pot ser tot un gentleman fins i tot sense roba. A la segona foto no és l'autor qui es despulla sinó elles. Quan encara no existien les xarxes socials, on la gent s'escandalitza amb "bromes" a l'estil del motorista Jorge Lorenzo, Henry Miller deuria d'enfurismar de mala manera a les feministes en uns anys (els 70) en que estaven molt bel·ligerants.